A Sara Milian y Montse Figuera, frutos de la rama del árbol de la ciencia, germinado desde los frutos del árbol de la vida.
 |
| Microinstalación de Sara Milian |
Naturaleza muerta, no. Muerte vivificada: recolección de pecios para conjurar su transición hacia la nada. Momificación de la vida, no. Ni vivisección del pálpito. Homenaje a la vida desde su muerte.
Pequeño abismo sobre el que germina la madera en un nido de cápsula de castaña, erizada y bivalva, abierta a lo enhiesto como un clamor de lengua de rama sin fruto. La piedra laminada y oxidada horizontaliza la secuencia volátil de lo grávido y pétreo en su metamorfosis de humo lígneo en que se encarna hasta adelgazarse y ramificarse buscándose en lo alto.
Aspiración a escala de lo más humano. Piedra, fruto y rama: rama, fruto y piedra. Ascender para poder ser tierra y poder, desde su base, ser el aire que la fecunda. Madera materia que sueña con la fruta que le nace y que justifica su raíz desde su misma putrefacción. Taxidermia biomorfa, faro para caminantes. Ciclo liofilizado en esta escultura viva de muerte.
Sempre he trobat curioses les natures mortes. Una contradicció a la manera del "Ceci n'est pas une pipe" de Magritte.
ResponderEliminarMalgrat tot, jo sempre preferixo les "Vanitas", són més contundents!
"vanitas vanitatum, et omnia vanitas"... Certament, estimat Galderich, un crani humà sempre resulta més explícit que una pedra, essent tots dos matèria morta, perquè fa evident el que som en el buit de l'essència, eterna vanitat. Aquest oxímoron és el motor mateix que ens justifica com a éssers vius que es pensen vius.
EliminarDe hecho, una naturaleza muerta (hablo aparte del bodegón) no deja de ser un intento por darle al "Pause" al reloj del mundo. Eso las convierte en algo hermoso, aunque en la congelación total no puede haber VIDA en mayúsculas. Tal vez por no cumplir la microinstalación con esta última directriz sea mejor hablar de un elemento vivificado como haces tú, Ábradas.
ResponderEliminarUn homenaje a la vida desde la vida muerta: su contemplación, como la catarsis perpetua de lo efímero que nos lleva, nos ayuda a vernos viéndonos para poder intuir como nos verán cuando ya no nos veamos.
EliminarÁbradas, un homenatge a la vida des de la vida morta, aquesta era la intenció més clara en el moment de reunir els elements i conformar-los. Gràcies il.luminar amb paraules els camins muts dels objectes. Closca de castanya i tronquet de fusta, elements que aniran canviant de forma de manera irreversible. La castanya tancant o obrint, la fusta esquerdant...i la idea de canvi és part de la microistal.lació. I per això,malgrat és un instant congelat i mort, tindrà vida propia, vida morta. També hi ha implícita la idea de viatge, el tronc és el navegant d'una closca punxeguda per fora i tendra per dins que llisca imperceptiblement damunt un feix de plans paral.lels producte d'un procés geològic lent, tan lent com alguns instants de mort i dol a la vida. Els dols que he viscut sempre els he imaginat com el lent surar en un llac dens, fosc i espès on la velocitat no importa, despullats de tota vanitat. La vida és viatge i la mort també, i les dues trenen la nostra ruta de creix_coneixent.
ResponderEliminarSara
Gràcies, Sara, pel teu explícit minimalisme artístic. No és gens fàcil aquest capicua expressiu: del concepte als objectes que ho expliquen i d'aquests a la paraula que confirma les constel.lacions conceptuals de les que va néixer l'obra. Les coses parlen, però necessiten la conjuntura sabia del teu art per poder deixar-se sentir. Són els teus ulls i les teves mans les que ens ensenyen a mirar el món. Gràcies, companya de viatge.
Eliminar